Darrere de tot: la por

Ja l’havia vista en el moment de la seva estrena, però ahir la vaig tornar a posar al reproductor. Potser perquè me la vaig mirar amb ànim d’agafar idees per al meu documental (que no serà com això; l’únic que tenim en comú el Moore i jo són les ulleres) o bé perquè tres anys de carrera m’han deixat algun tipus de bagatge indeterminat però la vaig trobar molt més interessant que l’anterior vegada. De fet, hi ha diverses coses que no deixes indiferent: com els americans al·leguen constanment a la seva condició nacional per a fer el que els hi vingui en gana: per portar armes, per emetre tal programa o per qualsevol cosa. I si això falla, treuen que ells paguen impostos, com si aquest fet fos determinant de l’adquisició de drets. El cas arriva a l’extrem quan apareix el senyor Charlon Heston, recentment traspasat a millor vida, arriba a Littleton, ciutat de l’Institut Columbine, dies després de la masacre. Malgrat les crítiques rebudes ell fa l’acte: això sí, sense oblidar-se de dir que ell és americà i com a americà té dret a passejar-se per on vulgui del seu país. És clar que sí, Charlon.
A part d’això, vaig estar pensant en la idea de Moore al fer el documental: és un documental sobre la masacre de Columbine? No exactament. Tampoc no és un repàs d’esdeveniments violents. Bàsicament, ell se serveix d’aquesta idea – l’Institut Columbine – i la fa girar. Gira per derivar-la cap als arguments de possessió d’armes, de la facilitat per aconseguir-ne, dels videojocs, de la societat americana. Gira fins que arriba un moment que ja no té arguments; cap d’aquests no li explica per què més d’ onze mil persones són abatudes cada any per armes de foc: i dóna en la clau. La cultrura de la por.
I jo, m’he plantejat: no és aplicable això als Centres d’Internament? Per què es tanca algú per una falta administrativa? Per què aquest discurs contenciós de la inmigració? Sembla que tot és això. Si giressim la situació dels CIE tal com el gordo del Moore ho fa amb l’institut Columbine, no trobariem això? Titulars sobre detinguts islamistes que planejaven un mega atemptat on moriríem totes, el típic discurs de “treuen els serveis socials”, els rumors que asseguren que quan un estranger obre una botiga l’ajuntament li dóna sis mil euros, etc. etc. I darrere d’això no hi hauna por irracional, un pànic a la pèrdua del (poc) benestar que tenim, no hi ha una competència pels recursos? Si a tot això li sumem un estat amb una despesa social baixisima, no fa encara més por tot plegat? No fa por que la resposta no s’hagi articulat en una demanda d’inversió social i hagi girat cap una retallada de l’acollida d’estrangers. A mi, personalment, molta.

Bé, no vull augurar que acabarem tots surtint amb 9MM al carrer o que ens fotrem de trets quan una vella se’ns intenti colar al super, però m’alarma aquesta connexió existent en la cultura de la por i el terror de les minories. Tampoc no vinc a dir que l’estat espanyol, o més ben dit, la gent que hi viu, sigui eminentment racista, però considero greu un discurs que es basa en aquesta suposada priorització de destinataris de drets.