dijous, 29 de maig de 2008

Darrere de tot: la por


Ja l’havia vista en el moment de la seva estrena, però ahir la vaig tornar a posar al reproductor. Potser perquè me la vaig mirar amb ànim d’agafar idees per al meu documental (que no serà com això; l’únic que tenim en comú el Moore i jo són les ulleres) o bé perquè tres anys de carrera m’han deixat algun tipus de bagatge indeterminat però la vaig trobar molt més interessant que l’anterior vegada. De fet, hi ha diverses coses que no deixes indiferent: com els americans al·leguen constanment a la seva condició nacional per a fer el que els hi vingui en gana: per portar armes, per emetre tal programa o per qualsevol cosa. I si això falla, treuen que ells paguen impostos, com si aquest fet fos determinant de l’adquisició de drets. El cas arriva a l’extrem quan apareix el senyor Charlon Heston, recentment traspasat a millor vida, arriba a Littleton, ciutat de l’Institut Columbine, dies després de la masacre. Malgrat les crítiques rebudes ell fa l’acte: això sí, sense oblidar-se de dir que ell és americà i com a americà té dret a passejar-se per on vulgui del seu país. És clar que sí, Charlon.
A part d’això, vaig estar pensant en la idea de Moore al fer el documental: és un documental sobre la masacre de Columbine? No exactament. Tampoc no és un repàs d’esdeveniments violents. Bàsicament, ell se serveix d’aquesta idea – l’Institut Columbine – i la fa girar. Gira per derivar-la cap als arguments de possessió d’armes, de la facilitat per aconseguir-ne, dels videojocs, de la societat americana. Gira fins que arriba un moment que ja no té arguments; cap d’aquests no li explica per què més d’ onze mil persones són abatudes cada any per armes de foc: i dóna en la clau. La cultrura de la por.
I jo, m’he plantejat: no és aplicable això als Centres d’Internament? Per què es tanca algú per una falta administrativa? Per què aquest discurs contenciós de la inmigració? Sembla que tot és això. Si giressim la situació dels CIE tal com el gordo del Moore ho fa amb l’institut Columbine, no trobariem això? Titulars sobre detinguts islamistes que planejaven un mega atemptat on moriríem totes, el típic discurs de “treuen els serveis socials”, els rumors que asseguren que quan un estranger obre una botiga l’ajuntament li dóna sis mil euros, etc. etc. I darrere d’això no hi hauna por irracional, un pànic a la pèrdua del (poc) benestar que tenim, no hi ha una competència pels recursos? Si a tot això li sumem un estat amb una despesa social baixisima, no fa encara més por tot plegat? No fa por que la resposta no s’hagi articulat en una demanda d’inversió social i hagi girat cap una retallada de l’acollida d’estrangers. A mi, personalment, molta.

Bé, no vull augurar que acabarem tots surtint amb 9MM al carrer o que ens fotrem de trets quan una vella se’ns intenti colar al super, però m’alarma aquesta connexió existent en la cultura de la por i el terror de les minories. Tampoc no vinc a dir que l’estat espanyol, o més ben dit, la gent que hi viu, sigui eminentment racista, però considero greu un discurs que es basa en aquesta suposada priorització de destinataris de drets.


divendres, 16 de maig de 2008

Què són els CIE?

Un Centre d'Internament per a Estrangers és un "centre de caràcter no penitenciari" que acull de manera preventiva els i les estrangeres no comunitàries que es troben de manera irregular dins de l'estat espanyol. Actualment n'existeixen 4 a les Illes Canàries, 2 a Andalucia, 1 a Madrid, 1 a València i 1 a Barcelona.

La gravetat del fet és la privació de la llibertat a persones que no han comés cap delicte, sinó que simplement, no tenen un situació reglamentària dins de l'estat. La mesura preventiva esdevé, doncs, desproporcionada. La durada de la retenció es pot allargar fins a un màxim de 40 dies. No obstant, la nova directiva europea (amb previsió d'aprovar-se al juny) inclourà un màxim de 6 mesos de privació de llibertat, amb possibilitat d'una prorrogativa de 12 mesos més. És a dir, un total de 18 mesos.

El blindatge d'aquests centres a les associacions i a les investigadores no ha permés conèixer les condicions d'aquests centres sinó és per testimonis directes dels i les que hi han viscut. Aquestes persones parlen de condicions deplorables: soterranis sense llum natural, escassa ventilació, cel·les massificades, lavabos insuficients, separació de mares, pares i infants, visites de 5 minuts i sota supervisió, prepotència de funcionaris,etc.

A aquests testimonis, cal afegir la manca d'una regulació que garanteixi les condicions dels centres i la situació d'indefensió gairebé total en la qual es troben la gran majoria de migrants, que tot just han arribat, desconeixen absolutament les característiques judicials, legals i policials d'aquest estat.

dimecres, 14 de maig de 2008

Arrenquem blog i arrenquem documental

Com a primer post, crec que seria interessant presentar una mica el projecte. Alguns ja sabeu de què anirà això, però altres, potser perquè no ens em vist tant, no sabeu ben bé què vull dir amb això del documental i blog i tot. Bé, tot començà el dia que em vaig il·luminar i vaig pensar en fer la meva Tesina en un format audiovisual, la idea m’atreia molt, tot i que no tinc ni idea de mitjans audiovisuals ni de comunicació però sí que coneixia certa gent que havia estudiat Comunicació Audiovisual o Periodisme i que segurament em podrien donar un cop de mà. La dificultat en aquell moment estava en triar el tema. No obstant, vaig recordar que una companya de classe molt interessada en els temes d’immigració m’havia comentat de l’existència dels Centres d’internament d’estrangers, i el tema se’m va fer molt atractiu. Així que vaig tirar de contactes amb formació en aquest “mundillo” de l’audiovisual: a través del meu company, no em va costar gaire trobar una persona formada, interessada i amb ganes. Perfecte!
A partir d’aquí, he anat comentat el tema a gent propera, a vegades fent-me una mica repetitiva, no obstant, he rebut moltíssimes propostes, ajudes, comentaris: mails dient què et sembla aquesta música? Propostes d’animació, de material, de veus en off.
Bé, això, em fa pensar que aquesta bogeria ha començat i que no aturarà fins d’aquí a uns mesos però m’ha fet ganes d’obrir aquest espai per tal que si voleu, pugueu seguir l’actualitat del que anem fent, i de pas, deixar algun comentari.

De moment això és tot...!
Ens veiem aviat!